Ens referirem avui a un personatge que va donar molt a parlar a l’Espanya del segle XIX. M’estic referint al marit de la reina Isabel II, l’infant Francesc d’Assís, protagonista de moltes xafarderies de l’època. Francesc d’Assís de Borbó, duc de Cadis, va néixer a Aranjuez el 1822. Era reservat, taciturn, cultivat, petit, enclenque com diuen a Espanya, amanerat i amb veu aguda. Rebia el renom de “la Paquita”, tota una declaració de principis.

El nostre personatge tenia reservat un singular lloc a la història del XIX espanyol. Va ser l’escollit per la diplomàcia europea per ser casat amb la jove i impulsiva reina Isabel II. El complicat joc d’equilibris polítics de l’època (Gran Bretanya, França, Prússia...) convertí l’aparellament de la reina en una missió impossible. Tots els possibles candidats eren vetats per una potència o altra, fins que s’arribà a un compromís: que Isabel es casés amb Francesc d’Assís, que era el seu cosí germà, i que generava consens per totes les parts.

Per totes les parts, menys per una: la pròpia reina, la que més dret tenia a posar objeccions a la seva parella. La reacció va ser fulminant:

 casar-me jo amb la Paquita? Abans abdico!

Però res no va poder davant la raó d’estat i les cancelleries europees i Francesc d’Assís va esdevenir, d’un dia per l’altre, rei consort i capità general de l’exèrcit, ell, que odiava les armes.

La relació va començar amb mal peu. La nit de noces va ser un fracàs. És molt coneguda l’anècdota al respecte. Preguntada la reina per com havia anat la lluna de mel, comentà:

 què he de dir-vos d’un home que a la nit de noces portava a la camisa més encaixos que jo a la meva...

El matrimoni, òbviament, va ser un fracàs. La reina, novament, no va saber estar callada i en una ocasió va exclamar:

 he estat buscant un home i m’he trobat un infant; a cap dona no se l’ha enganyat tant en un matrimoni com a mi!

Comentari ben cínic per part seva. A Isabel II, com bé és sabut, se li han atribuït nombrosos amants i companys ocasionals. Des del general Serrano fins a guàrdies de corps, tothom passava pel llit de la nimfòmana sobirana. A Francesc d’Assís, en canvi, se li atribueixen discretes relacions amb Ramón Meneses, duc de Baños.

Naturalment, tot va acabar transcendint, i el nostre personatge va ser aviat el protagonista de bromes, versets i chascarrillos diversos, de més o menys mal gust. Heus aquí alguns:

Paco Natillas
es de pasta flora
y se mea en cuclillas
como una señora

Un altre:

Isabelona, tan frescachona
y don Paquito, tan mariquito

Dues anècdotes més sobre Francesc d’Assís. Quan el general Leopoldo O’Donnell s’acomiadà dels reis per anar a la campanya d’Àfrica, Isabel II li va dir:

 adéu, Leopoldo, si fos un home, t’acompanyaria

I Francesc d’Assís, inconscientment, afegí:

 el mateix et dic, el mateix et dic...

Una altra:

En una ocasió, fou presentat als reis un noi de la noblesa. Aquest estava alliçonat per parlar el menys possible i a ser discret. A preguntes d’Isabel contestava amb monosíl·labs, però quan va intervenir Francesc, amb veu aguda, el noi va exclamar, davant de tothom:

 apa! Quina veu de marieta!

L’audiència es va donar per acabada.

Després de la revolució de 1868, Francesc d’Assís emprengué l’exili i s’instal·là a Épinnay-sur-Seine (França), on visqué acompanyat del duc de Baños i amb una pensió que li passava mensualment la seva dona, més virtual que real (la dona, no la pensió). Dugué llavors una vida senzilla, allunyada de protocols i de les gracietes del poble. Al final dels seus dies, la seva afició consistia a passejar per les alberedes del Bois de Boulogne amb uns gossets amb llacet que portaven el nom dels amants de la seva dona. Morí modestament el 1902.

El tema de l’orientació sexual de Francesc no està tan clar com donaria a entendre tot el que hem dit fins ara. Hi ha entre historiadors i investigadors opinions divergents. Per exemple, Fernando González-Doria desmenteix moltes d’aquestes anècdotes i assegura que a Francesc se li coneixien aventures amb aristòcrates espanyoles i que una vegada exiliat a París es va relacionar amb la cantant Hortensia Schneider. També hi ha qui diu que la seva relació amb el duc de Baños es devia a uns favors de tipus estrictament econòmic.

Tampoc cal donar-ne més importància de la que té. Potser el més interessant de tot plegat és la constatació que a partir de senyals més o menys evidents (unes amistats, un amanerament, un aspecte físic...), sorgeixen uns rumors, la bola es va fer ben grossa primer entre l’opinió pública i després en la tradició històrica, fins a confondre realitat amb suposicions. La secular homofòbia espanyola hi té molt a veure en aquest procés. Cal preguntar-se si, cent-cinquanta anys després, les coses han canviat tant.