Walt Whitman va néixer a Long Island el 1819. Durant la seva joventut va tenir innombrables professions: impressor, mestre, fuster, editor de diaris... però és conegut sobretot pel seu recull de poesies titulat Leaves of Grass (Fulles d’herba). Publicat el 1855, l’obra coneixeria diverses edicions fins a la definitiva de 1892, any de la mort del nostre personatge. Què té d’especial Fulles d’herba? Doncs que, a part de ser molt innovadora formalment, tota l’obra està concebuda com un homenatge a la llibertat, al cos i al sexe, presentats de manera molt natural i, per tant, positiva. El desig homosexual hi és latent en molts dels poemes, com després veurem.

Durant la guerra de Secessió nord-americana va treballar com a infermer d’hospitals, fet que li va permetre relacionar-se amb molts homes malalts, ferits i mutilats, exercint funcions sanitàries però també assistencials i psicològiques. Tot plegat exerciria molta influència en la seva obra. Tan competent va ser la seva actuació com a infermer que el van nomenar funcionari. La nova ocupació li va durar sis mesos justos, el temps que el ministre va tardar a conèixer la seva obra literària i jutjar-la immoral.

Fou llavors quan va conèixer el primer home realment important de la seva vida, Peter Doyle, un irlandès que treballava com a cotxer de tramvies de cavalls a Washington. Aquesta és la versió de Doyle del romàntic moment en què es van conèixer: “Whitman era l’únic passatger del tramvia en una nit solitària, de manera que se’m va ocórrer entrar i conversar amb ell. Tenia alguna cosa que m’atreia i ell solia dir que havia alguna cosa en mi que li produïa el mateix efecte. La qüestió és que vaig entrar-hi. De seguida ens vam sentir còmodes, li vaig posar la mà al genoll i vam congeniar. No va baixar al final del trajecte, sinó que em va acompanyar tot el viatge de retorn. Des de llavors vam ser molt amics.” (Sembla un tramvia anomenat desig, oi?)

No tot van ser flors i violes. Segons Whitman, la relació amb Doyle era malaltissa, febril, desproporcionada. Va arribar a parlar de “pertorbació anormal”. Les coses es van anar torçant fins que va patir una feridura, una apoplexia, i va abandonar Doyle. Va conèixer també un noi jove, de nom Bill Duckett. Es discuteix el caràcter d’aquesta relació, però algunes fotos d’ells dos, típics retrats d’estudi vuitcentista, recorden un matrimoni convencional: Whitman, de mitjana edat, assegut, i darrera el jove Duckett dret. Més tard coneixeria Harry Stafford, un altre jove de divuit anys amb qui va iniciar una relació que feia passar, a ulls de la gent, com d’oncle i nebot, per justificar que compartissin cambra i llit durant els seus viatges. Nou fracàs: Whitman volia ser una barreja de pare, mare, marit i camarada del jove Harry i aquest o no ho acceptava o no sabia veure-ho.

El final de la seva vida està caracteritzat per la comoditat econòmica que li va proporcionar l’èxit editorial de Fulles d’herba. Tot i així, la difusió de l’obra també li proporcionà molts problemes; una vegada va comentar: “només per haver-la publicat ja he estat objecte de dues o tres censures oficials traïdorament instrumentades, que probablement corresponen al mínim a què estava exposat”. D’altra banda, els seus editors estaven permanentment amenaçats per processos judicials, a causa del contingut de la seva obra i, per acabar-ho d’adobar, patí un nou atac de feridura el 1888, quatre anys abans de la seva mort, als setanta-tres. S’ha discutit molt sobre el sentit exacte de l’homosexualitat en l’obra de Whitman. No farem ara una anàlisi literària de la seva obra, perquè no és el lloc adequat, però diguem que els poemes de Whitman no parlen mai obertament de relacions sexuals sinó més aviat de l’amistat entre homes i del que es denomina “relació homosocial”. De fet, per a referir-se a aquestes relacions, Whitman mai usa el terme “homosexual”, prefereix adhesiveness, és a dir, “adhesió” o “adherència”, estrany mot que potser volia denotar “proximitat”. Jo deixaria el mot “adherència” per referir-me a aquestes persones enganxoses que tots hem conegut en algun moment o altre de la nostra existència...

En tot cas, sigui per pudor o per pressions de l’època, no s’atrevia a anar massa lluny. Per si les mosques, ell mateix introduïa canvis als seus poemes abans de publicar-los, com ara substituir pronoms masculins per femenins quan parlava de l’amistat entre homes. En tot cas, les pistes són bastant evidents: per exemple, el càlam, que dóna títol al poema més significatiu de la seva obra, és un tipus de lliri d’aroma suau, de flor fàl·lica i fulles erectes. Tota una declaració de principis, per qui sàpiga llegir entre línies, és clar.

Ell mateix va ser sempre molt ambigu amb aquesta qüestió. Interrogat directament per les referències homosexuals a la seva obra, i especialment al poema “Càlam”, Whitman contestava que “aquestes qüestions m’atordeixen bastant” i negava que en la seva poesia hi hagués, cito textualment, “inferències malaltisses”. Ell mai va parlar prou clar de les seves relacions sentimentals o sexuals, ni estava obligat a fer-ho, naturalment. Esmentava “antigues esposes” i va arribar a deixar escrit que tenia sis fills. Res està demostrat. Anys després de la seva mort se sabrien més coses. A tall d’anècdota, l’escriptor Oscar Wilde, que havia conegut Whitman, va declarar amb la seva franquesa habitual que “encara tinc el seu petó als meus llavis”.

Digués el què digués Whitman, el cert és que “Càlam” es va convertir amb els anys en la lectura obligada d’una incipient consciència gai. Parlem de finals del segle XIX i principis del XX i moltes persones van atribuir el despertament a una nova vida i un nou poder vital al fet de llegir els poemes de Walt Whitman. Exerciria també una enorme influència sobre altres escriptors nord-americans contemporanis d’ell com Edward Carpenter o John Addington Symonds, o del modern Allen Ginsberg, que li dedicaria la coneguda poesia “Walt Whitman al supermercat”.

I acabem amb un petit fragment de Fulles d’herba, en la versió del seu primer traductor al català, Cebrià de Montoliu:

“Jo canto el cos elèctric,
Les tropes dels qui jo estimo m’abracen i jo els abraço,
No em volen deixar anar fins que me’n vagi amb ells i els correspongui,
I els purifiqui i els carregui curulls de la càrrega de l’ànima.”