El proper divendres farà 34 anys que va morir Franco, el general, el dictador, el Caudillo (a les monedes posava Caudillo por la gracia de Dios i la gent deia “doncs quina gràcia, tu!”). Però de gràcia, gens ni mica. La dictadura franquista va suposar, entre més mals, una dura, llarga, pertinaç i a vegades ridícula repressió contra tot allò que es desviés de l’ortodòxia i de la tradició en matèria de sexe, família o costums.

El règim franquista, d’arrels feixistes i tradicionalistes i beneït per l’Església catòlica, que li donava legitimitat a canvi de controlar-ho tot en matèria de moral, va ser sempre profundament homòfob. Per donar cobertura legal a la repressió contra els homosexuals hi havia la Llei de Vagos y Maleantes, de l’època de la República però que el franquisme va endurir. L’articulat de la llei posava els homosexuals, pel simple fet de ser-ho, al costat de “rufianes, proxenetas, mendigos profesionales, los que viven de la mendicidad ajena, exploten menores de edad, enfermos terminales o lisiados” i els eren d’aplicació l’internament en institucions especials, amb absoluta separació dels altres.

El 1970, la llei de Vagos y Maleantes va ser substituïda per la de Perillositat i Rehabilitació Social. No era més tolerant sinó més ambigua i va ser feta amb la idea de donar una millor imatge de cara a l’exterior (era l’època de trucar la porta del Mercat Comú). Declarava en “estat perillós”, entre altres “els que realitzin actes d’homosexualitat”, petit avenç respecte al primer esborrany, que parlava d’homosexuals només pel fet de ser-ho. La pena novament era internament en un establiment de reeducació. No tractava l’homosexual com un delinqüent sinó com un malalt que s’havia de reinserir a la societat, de tal manera que els reclusos no van poder acollir-se a la primera amnistia després de la mort de Franco, estrictament política. Els centres de reeducació eren dos: un per homosexuals actius a Huelva i un altre per passius a Badajoz. Em pica la curiositat per saber amb quins criteris es van crear els dos centres i perquè precisament a aquells indrets. Fins aquí el feixuc panorama legal. Però, com vivien les persones atretes pel seu mateix sexe? Amb silenci, por i auto opressió. Es perseguia qualsevol transcendència pública dels actes homosexuals, ni que fossin casuals i prenent precaucions. No hi va haver mai un extermini sistemàtic, com al nazisme, però sí purgues, batudes, detencions i arbitrarietats, gràcies a l’ajuda d’informadors i delators. A la detenció seguien interrogatoris, mals tractes, amenaces d’inhabilitació i multa, a més d’avisar la família i l’empresa on es treballava, fet que podia enfonsar literalment la vida d’una persona. Les actuacions policials contra els bars no distingien els que feien actes “contraris a la moral” dels que es prenien una copa i prou. En fi, un drama.

Com era l’ambient gai d’aquella època grisa? Cedeixo la paraula a Terenci Moix, bon coneixedor de la Barcelona canalla dels anys 60:

“Els bars principals eren el Nagasaki, el Tabú, l’Áncora i el Rívoli. Estaven tots situats al carrer Còdols i demostraven que la Barcelona del franquisme fou una sucursal de Sodoma només superada per Gomorra. Durant el franquisme la cerca homosexual era molt més activa del que normalment es pensa. Els bars funcionaven a local ple. En aquells bars de luminotècnia perversa el tracte era directe, nu, eficaç. Rius d’homes entraven, feien una ullada, tornaven a sortir si la mercaderia no era del seu gust, i així d’un bar a un altre del mateix carrer.”

Per conèixer més detalls sobre com s’ho muntaven per buscar i trobar, consulto el llibre d’Armand de Fluvià El moviment gai a la clandestinitat. En aquesta obra, el conegut activista pregunta a una sèrie de personatges sobre els llocs per lligar a la Barcelona del tardofranquisme, i aquest és un petit resum de les respostes que donen:

Funcionava el lligue en ple carrer, a les Rambles (amb els seus jocs de mirades, seguiments i persecucions, de quiosc en quiosc) o a la Plaça de Catalunya (inclosos els seus cèlebres urinaris públics). El lligue a la via pública tenia la particularitat que tots els portals estaven oberts, no com ara que estan tancats a pany i forrellat, i això permetia el corresponent desfogament (tampoc hi havia càmeres gravant-ho tot, afegeixo). Molts optaven per les platges o els boscos de Vallvidrera.

Un capítol a banda eren els cines. El Palacio del Cinema i el Principal Cinema eren “famosos pels mogollons que es muntaven als seus galliners” (paraules textuals). “Sorties de la sala amb tot al revés” (ídem).

Bars d’ambient n’hi havia un fotimer, i duien noms com el Nagasaki, l’Elefante Blanco, el Bambú, l’Arco Iris, la Concha, el Patio, el Whisky Boys (el Whisky Boys!!!). La majoria estaven situats a la zona dels carrers Escudellers i Còdols, autèntic Gaixample de l’època. També hi havia el Jazz Colón, al final de les Rambles, que era un local mixt on s’hi ajuntava de tot: veïns del Raval, nois que es prostituïen, transvestits, gent que fumava grifa i parelles d’homes que es posaven a ballar. Segur que era molt més divertit que les discoteques d’ara.

Tota l’estona hem parlat de Barcelona. És lògic. Les grans ciutats, per la seva pròpia naturalesa, afavoreixen la discreció i un major marge de llibertat en una situació de doble opressió: política i social. Fora de Barcelona únicament les zones turístiques de la costa han viscut, de sempre, una situació de més tolerància. Deixo per un altre dia explicar les aventures i desventures de les nostres comarques, Salou, Reus, Tarragona... El veritable punt neuràlgic de la costa sempre ha estat Sitges. El conegut activista Jordi Petit, en el seu llibre de memòries Vidas del arco iris, explica divertides històries de l’ambient sitgetà durant el franquisme. Amb una d’aquestes anècdotes acabem l’espai d’avui: després de parlar de pors i repressions, ens anirà bé per deixar-nos bon gust de boca.

Petit explica les coses que passaven a l’hotel Romàntic, barroc i decadent, verdader niuet d’amor de moltes persones gais. En una ocasió, una senyora es va queixar, tota escandalitzada, de que dos homes feien molt de soroll a l’habitació del costat. Al preguntar-li a recepció que com estava tan segura de que es tractava de dos homes, va contestar que ho sabia perquè ella mateixa havia instal·lat un mirall al balcó per tal de veure l’interior de l’habitació veïna... Una mica tafanera, la senyora.